El dia amanegué un poc núvol (que per una altra banda era lo habitual) i la temperatura seria al voltant del 12 graus. A les 7 del matí començava el desdejuny continental, ja sabeu, mermelada, i unes quantes rosques. En aquestos moments me n´adone que la gent va amb roba d´esquiar i jo pense: "Però si és estiu, en ple mes d´agost", així que no li vaig donar massa importància. Acabat el desdejuny començaven els preparatius: pantalons vaquers i un impermeable d´eixos d´anar per casa damunt, la xaqueta, les botes de muntanya i....LA CAMISETA DEL QUÈ FEM!!

A les 7.40 comence l´ascensió, les previsions encara que increibles eren que s´esperaba neu al cim, així que inicie amb pas sosegat la marxa i com sempre respectant la muntanya. Després d´una mitja hora i al voltant d´uns 150 metres d´altitut comprove el camí recorregut i veig que l´ascenció serà en solitari: ningú va per davant ni per darrere, però, un moment, fixe la mirada al començament de l´itinerari i veig algo que es meneja. Sí, sí, són dos excursionistes. Bé, això em tranquilitza un poc ja que al menys hi ha gent que ve per darrere. Després d´un hora la senda s´adentra cap a una divisòria d´aigües i la muntanya comença cobrir-se de núvols, així que al voltant del 600 metres la visibilitat era d´uns vint metres i comença a ploure, sense oblidar-se del vent sub-àrtic que bufava a aquesta altitut, per la qual cosa decideixc llevar-me les ja que amb la pluja era imposible vore res.

Al voltant dels 700 metres veig que hi ha una xicoteta senda que pareix que acurta camí. Eren uns moments d´indecisió ja que amb poca visibilitat, pluja intensa i sense ulleres semblava arriscat triar. Agafe el camí que semblava més curt i resulta ser una de les ascencions més difícils que he tingut que afrontar. El camí anava empinant-se de mala manera i junt a les condicions meteorológiques i un terreny esbaradís només pensava en trobar la senda que havia deixat enrere. Al final vaig trobar de nou la senda principal que no vaig deixar fins arribar al cim.

Després d´unes tres hores vaig conquerir el cim, però no eren moments de recrear-se ja que sense visibilitat poc paisatge podia vore. La pluja queia amb força, el vent era fortíssim i les temperatures per davall de cero sense cap dubte. Com podeu imaginar el meu equip era escàs i sense guants vaig sentir una sensació de formigueix pels braços lo que supose era un principi de congelació, algo impressionant, increïble però cert. Vaig fer quatre fotos ràpides, per cert no sé a què. Vaig decidir baixar d´immediat ja que ara tenia la meitat del camí perque faltava el descens. Després d´uns metres vaig trovar una expedició alemanya, si, si, eren els dos excursionistes que havia vist al començament de l´itinerari. Em preguntarem si el cim estava lluny i vaig pensar que era una bona oportunitat per a que algú em fera les pertinents fotos. Els vaig acompanyar i em feren les fotos que ara podeu vore.

Així que la muntanya que posseix unes estadístiques esgarrifadores (una mitjana de huit morts a l´any), va ser conquerida per un membre del GRUP QUÈ FEM? el dia 13 d´agost del 2001. Bona senda i fins l´altra.