Allò que convé que sàpia qui visita Sevilla per primera vegada en la seua Setmana Gran, és que cal que oblide tot el que ha sentit dir d'ella. De fet, el que pitjor pot fer és deixar-se portar pels tòpics. En arribar a Sevilla en Setmana Santa , un deu, només, deixar-se seduir pels seus propis sentits, respirar l'aroma subtil que impregna la ciutat, que és mescla, en l'aire, de l'encens, un encens diferent i únic, encaramel·lat, i del perfum de tarongina. El visitant ha d'emocionar-se amb el cant sentit i profund d'una saeta o amb el silenci d'una multitud que discorre pels carrers com si de rius es tractara, i que sempre ens conduirà, si la seguim, al curs d'alguna confraria, a una eixida, o a la seua recollida.

La Setmana Santa andalusa en general, i la sevillana en particular, té, també, altres matisos, ara cromàtics, aportats per la llum o per l'absència del sol; fins al punt que aquest ens marcarà els tres períodes diaris, que es repetixen els huit dies que dura: matí, vesprada i nit.

El matí cal dedicar-lo a la visita dels temples. En ells podrem contemplar els passos que, o ben ja han eixit, o ben eixiran en breu. És el millor moment per a apreciar-los, podrem acostar-nos i apreciar en detall tots els seus elements, on l'artesania més elaborada i refinada ens mostra les seues millors obres. Cal fixar-se en l'orfebreria, ja que alguns passos són autèntiques joies en plata o en fusta tallada i daurada, i cal apreciar el treball de les brodadores, que durant segles han enriquit mantells i pal·lis sevillans. Una de les grans esglésies de la ciutat, la primera en grandària després de la catedral, és el Salvador. D'allí són diverses les confraries que ixen, per la qual cosa en una visita podrem admirar un bon nombre de passos, entre els que destaca la talla del Senyor de Passió, atribuït a Martínez Montańés -un dels grans escultors sevillans del XVII-, i potser la seua obra més important, sobre un pas del segle XIX elaborat durant huit anys amb més de dos-cents quilos de plata. Podem continuar passejant i perdre'ns pels barris, però és d'obligada visita el de la Macarena, seguint el carrer de sant Lluís -i contemplar la meravellosa façana barroca de l'església de Sant Lluís Rei de França-, fins a arribar a la mateixa porta de la basílica de la Macarena.

Ja a la vesprada, en acabant de dinar i en haver descansat un poc, es pot acudir a qualsevol barri i vore alguna eixida, per a observar que la llum ho canvia tot. I quan el sol es va posant, van encenent-se els ciris i les espelmes. Serà el moment d'apreciar els bells canelobres dels passos de pal·li, els ciris arrissats i les flors de cera. És molt difícil trobar algun element discordant; tot és com ha de ser.

Després, la nit es convertix en el moment més important i quasi màgic: la ciutat es transforma en un immens escenari abarrocat on es representa un teatre que no per repetir-se cada any deixa d'emocionar a qui el contempla, que al mateix temps participa en la representació. Les escenes de la Passió de Jesucrist es plasmen ací i allà, convertint la ciutat en un immens retaule religiós.

Per a vore millor les imatges i els passos és millor buscar zones allunyades de la carrera oficial, per on passen obligatòriament totes les confraries, camí de la catedral. La llum tènue dels ciris ens permetrà vore accentuat el barroquisme d'algunes imatges, ja de per si expressives i convulses com la del Cachorro, modelat en 1682 per Ruiz Gijón, i que és per a molts una obra mestra en la representació de l'agonia de Crist. És potser aquest dia, Divendres sant, i al costat del Dissabte, el millor moment per a gaudir de Sevilla. Després, en acabar-se la multitudinària "madrugá", els dies són més relaxats, però inclús plens de moments emotius, d'art efímer únic.

Potser quan vegem un pas de pal·li allunyar-se ballant les seues bambolines al so d'una marxa, sentim la mateixa tristesa que senten els sevillans en saber que per enguany ha acabat i ens queda tot un any per a tornar a viure tot el que hem viscut.

José Manuel Carrillo